Els poemes d’aquesta primera sèrie tenen en comú alguns,
diguem-ne “escenaris temàtics”, que són la llum, la mirada, la vida i el temps. I un megaescebari que seria la natura. També hi ha una recurrència en les
metàfores, com veurem més endavant. Dic “escenaris” perquè són contextos que es
repeteixen en els poemes d’una manera o altra emmarcant algun altre focus més
concret. Per exemple, al tercer poema, hi ha una fruita macada, identificada
amb el desig, que ha caigut de l’arbre i regalima el ferment dels somnis oblidats. No vol madurar,
sobreviu, però conté la llavor que esclatarà. I d’aquí, el poeta fa un salt cap
a la mirada, cap a la interpretació que en fem d’aquesta fruita (és a dir, el
desig). Diu que els ulls són pomes i la mirada, cuc.
dilluns, 6 de juliol del 2015
Nota 3, o sigui 3ra exclamació (Natura)
Nota 2 que correspon a la 2na exclamació (del cos)
Comencem pels títols: La
pell fina i El sedàs. Ambdós
tenen en comú la idea de “filtre”. La pell fina remet a la sensibilitat amb què
es reben els estímuls, el sedàs a la tria que se’n fa. Del món, de l’exterior,
ens arriben els impactes que ens lliscaran o ens feriran i que desencriptarem a partir de l’experiència
d’aquest imput.
L’autor situa la veu poètica com l’ésser que sent i com
l’ésser que observa en un punt molt a prop del que hi ha fora. En el filtre de
què hi ha fora. L’exterior és molt present en els dos llibres. El primer conté
escenes urbanes, a la meitat del segon, la naturalesa n’és la protagonista. No
obstant això, a tots dos, el poeta és una mena de xarxa que capta allò que ve
del món. Que l’atura, el reté i el deixa passar.
“Un sol cos d’aire i sang.
I difondre l’espectacle
Que es broda a banda
i banda de la pell fina”
Som el filtre que sent (l’organisme) som el filtre que
observa (la ment), un sol cos d’aire i
sang. No és tant l’exercici del jo, de recrear-se en allò que és propi, de
la identitat. És l’exercici de veure allò que hi ha, i no poder evitar que
xopi, que penetri, que nodreixi. Ja a l’inici, l’autor encapçala el seu poemari
amb una frase de Kafka que diu “No tenim un cos sinó un creixement”. I en
aquest sentit, els sis primers poemes de SEDÀS, agrupats sota el títol ALÈ DE SOTABOSC, recreen una sèrie
d’escenes en què la natura i l’ésser que l’observa no són organismes separats
sinó membres d’un món que comparteix el misteriós fet de viure. Que parli de mi l’esmaperduda tremolor/ de
la fulla en caure, la seva dansa (...) Que parli mudant al verd, cranat al roc:
Vida,/ i el goig de ser-hi, tan sols. Perquè la vida, en efecte, és
misteriosa i la vivim a partir del cos, però molts altres cossos comparteixen
el nostre temps en aquest misteri. Lluny de descriure’ls com éssers externs, l’autor
esborra les fronteres entre el propi i l’estrany, entre l’humà i el vegetal, en
unes imatges de to gairebé epifànic. Del viure n’extreu l’alè, el desig, mirar,
la gana; d’alguna manera, allò que empeny a anar endavant, que mou cap al
futur, cap a l’enfora.
Nota 1 a la primera exclamació (Les Pedres)
Després de tanta exclamació, vaig pensar que calia anar una
mica més a l’os de la poesia de Ramon Boixeda. És per això que m’he animat a parlar sobre
els seus temes. A fer-ne la meva versió. També perquè del com escriu ja n’han parlat magníficament tant Marc Romera com Jordi
Florit. Llegiu el pròleg de La pell fina
i l’epíleg d’El sedàs. Són dues
meravelles.
En el cas de Boixeda, parlar del què té la seva la cosa perquè és un autor que no ho posa fàcil.
Diuen que és una “aposta per l’ostracisme
a què es condemna, a gust, aquell qui només està al servei de l’exigència i la
qualitat i no defuig l’encriptament per allunyar-se de qui assisteix a la
poesia amb l’esperança de trobar-s’ho tot fet i mastegat”. Crec que,
efectivament, és una aposta de l’autor però no un acte de fe. En l’entrevista per
a Núvol de Laura Basagaña, aquesta li pregunta:“Entens la poesia com un joc
d’ocultació, de simbolismes que cal desxifrar, caçar al vol i reinterpretar?” I
Boixeda respon: “El llibre ho entén així, sí. Jo no ho tinc tant clar.”
No puc estar més d’acord en una posició com aquesta: l’estil
que depengui del llibre. Que no sigui un estil d’autor (inevitable,
inconscient, irreductible) que sigui un estil de llibre (triat, decidit,
mutable). Trobar clus “i” trobar clar. No cal que ens afiliem a cap postura.
Així doncs, com que els llibres ho demanen, en faig una lectura. La meva. Però fent l'intent de ser fidel al compositor. Mandrejar
en la melodia que vol ser piano.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)