Una de les pitjors crítiques que es pot fer a un poeta és
dir que lo seu és prosa retallada.
Horror. Plors. Animadversació. Víctimes.
Sembla que l’expressió original és choopped-up
prose i va ser
inventada per Auden. La polèmica va sorgir quan aparegué el vers lliure i molts
dels escriptors i lectors de poesia estaven xocats/malferits per aquells que
abandonaven la mètrica. No podien suportar aquella falta de rigor, de
musicalitat, d’antiformalisme que el vers lliure conté.
Sobre el
tema n’han parlat a bastament Umberto Eco, Gabriel Ferrater, Salvador Oliva, W.H.
Auden i T.S Eliot. Jordi Julià, al seu article cita aquests versos de Joan
Fuster, que podrien titular-se La mort de
la poesia, una comèdia involuntària.
Això que ara escric,
En ratlles desiguals, arbitràries, precipitades,
Deu ser una elegia.
Si no m’equivoco,
En diuen elegia.
Ja he perdut l’hàbit de confeccionar versos,
I els escric amb l’ampolla al costat,
Com tu voldries,
Com tu volies.
La tesi de tot plegat és: per què escrius en vers, retallant
arbitràriament les frases si podries escriure en prosa?
De manera semblant, a molts manuals de tècniques narratives
s’aconsella fugir dels recursos poètics perquè emfarfaguen el text, li resten
fluïdesa i li donen un to sovint titllat de barroc o directament ridícul.
Aviam, d’on ve aquest antigregarisme, aquest fet
diferencial entre poesia i prosa? Després de totes les avantguardes que
hem hagut de suportar resulta que ara no ens sabem alliberar dels gèneres
literaris?
Llavors ve el tema de l’èpica.
L’ÈPICA, ni més ni menys. L’Odissea, la Il·líada, el Gilgamesh, la forma de les
obres que inauguren la literatura. Un dels subgèneres de la poesia, l’oposat a
la lírica, o com fer de l’acció narrativa un text rimat.
Per què no assumim d’una vegada que tot plegat és literatura
i prou? Us diré una de les respostes: perquè els poetes no ens mengem ni un
rosco de tot el que mou el mercat del llibre. No només això sinó que sovint som
vilipendiats com molt bé explica Sam Abrams en aquest
article. Però, nois, deixem-nos de rancors, no? Que no ens llegeix ni
cristo? Més lliures per fer el que ens doni la gana. Orgull indie. Els que fem
música ja hi estem acostumats, al silenci del públic.
En fi, com ja heu vist si m’interessen les fronteres entre
la narrativa i la poesia, no és perquè aspiri al share de la literatura mainstream (tan de bo) sinó pels recursos
textuals que em perdo. Com introduir tècniques page-turner
a un poema? Etc. Seguirem informant.
