divendres, 18 de juny de 2010

Cavaller sense cavall

El cavaller, sense cavall,
no té recer ni amagatall;
sense galop, sabata a terra
ben lluny del plaer de la guerra.
Va sempre a peu i mig trontolla
la veu trencada s'empatolla
per les tavernes i els carrers,
crida ronc demanant diners.
Desposseït i mig malalt
com un pelegrí del Raval
a Sant Ramon i per Sant Pau
somnia antics goigs de palau.

“Sembla ahir que el cor cavalcava
amb delits d'heroi que em clavava
una espina de rosa al braç.
Nafres em resten, desenllaç
mortal m'espera emmig de fems
pel cavall perdut en el temps.”

Parlant tot sol a tots proclama
els amors a la seva dama,
la cerca amb xàndal, desdentat
esperant trobar-la al mercat.
“Amor cortès, metafemella,
que em duus a lloc segur, estrella
que m'encoratja a la creuada
vers sarraïns de la contrada;
que aquest indret és ja tot d'ells
per saber comerciar amb camells.

No m'abandonis, sóc fidel
malgrat la meva mala fel.
Tatuada la teva imatge
et segeuixo com servil patge.
Deambulant amb set pregona
fins que t'obtingui, metadona.”

3 comentaris:

Carso ha dit...

rizando el rizo y versando el friso.
tus versos son droga de la buena, no hay mejor risa que la rimada.
això sí, no et donaran la creu de sant jordi per aquest camí!

poeticaincandescent ha dit...

jajajajaja!!
i això que faig servir una forma de l'edat mitjana, la nova rimada, un gènere de narrativa en vers que acostuma a ser d'octosíl·labs apariats.
Aix, i què he de fer perquè em donin la Creu de Sant Jordi??? Matar un drac a cop de roses paquistaneses???

Carso ha dit...

ara per ara matar dracs està mal vist. animal en risc d'extinció els ecologistes et lapidarien. crec que has de crear una Fundació Cultural, demanar subvencions i embotxacar-te-les a comptes corrents a Mèxic. Això i algun padrí, suposo.
salut i d'octosíl·labs!