diumenge, 16 de juny de 2013

Primer intent de traducció rimada de W.B. Yeats




AN IRISH AIRMAN FORESEES HIS DEATH

I know that I shall meet my fate   
Somwhere among the clouds above;
Those that I fight I do not hate,
Those that I guard I do not love;
My country is Kiltartan Cross,
My countrymen Kiltartan’s poor,
No likely end could bring them loss
Or leave them happier than before.
Nor law, nor duty bade my fight,
Nor public men, nor cheering crowds
Alonely impulse of delight
Drove to this tumult in the clouds;
I balanced all, brought all to mind,
The years to come seemed waste of breath,
A waste of breath the years behind
In balance with this life, this death



UN AVIADOR IRLANDÈS PREVEU LA SEVA MORT

Ja sé on trobaré el meu fat
A algun lloc entre els núvols, penso;
No odio contra els que he lluitat,
No estimo aquells que defenso;
Ma pàtria és Kiltartan Cross
Els meus són de Kiltartan, pobres
Ni amb bons finals perden res gros
Ni més feliços amb mes obres.
Cap llei, cap deure em duu a la lluita.
Cap líder ni cap multitud
Un impuls de joia m’excita
A llançar-me vers l’altitud;
La meva sort vaig sospesar,
Anys futurs, l’alè consumir
Consumir l’alè, anys passar
Sospeso aquesta vida amb morir.

dijous, 13 de juny de 2013

DEL QUE NO VAIG DIR A L’ANTERIOR PRESENTACIÓ I QUE, EN CANVI, SÍ QUE DIRÉ DEMÀ.


Demà presento Construcció de la Nit al C.C. Lleidatà. Serà a les 18:30 a la Ronda Universitat nº 1. 
Em fa por que no vingui ni cristo. Per això he preparat un discurs en el que desvetllaré tots i cadascun dels secrets que hi ha darrera d’aquesta obra meva, guardonada I! Publicada.

Seguiu-me la corrent, d’acord?



Primer de tot agrairé a tots els que vingueu, a l’editorial i al jurat del premi que m’han guardonat. Sembla que és un lloc comú, típica frase que serveix per anar trencant el gel, modulant la veu i perdent les tremolors però he de dir que em fa una il·lusió tremenda quan veig que veniu a escoltar-me una estona. A escoltar-me sense interrompre!! No hi estic pas acostumada a parlar gaire estona sense que cap adolescent em contradigui. Així que de bones a primeres ja moltes gràcies per estar callats i asseguts a la cadira sense marxar, aixecar-vos, parlar en veu alta i/o fer mostres d’avorriment.

Després parlaré sobre: a) de què va el poemari, b) de la forma en què està escrit i c) de les meves supersticions i trucs infal·libles per guanyar premis literaris.

Aquest poemari va de voler sentir-se lliure, de la necessitat de sentir-se lliure. Tots necessitem, des de l’adolescència, creure que tenim un espai i un temps de llibertat. La nostra vida és només, únicament, responsabilitat nostra i tot sovint ens sembla que fem les coses que fem per obligació. De petites anem a escola, fem els deures i de grans treballem o busquem feina. Quantes decisions prenem cada dia? Triem llevar-nos al matí o ho fem perquè ho hem de fer?

Per això, el primer poema diu “Urbs de llum, matí, temps edificat”. Perquè la major part de les nostres accions diàries diürnes estan planificades. És un temps que ja està predissenyat, no només predissenyat, sinó CONSTRUÏT. I dic construït perquè el que fem d’adults no acostuma a ser casual sinó que ve d’uns estudis, uns currículums o uns coneixements que hem anat adquirint per a tenir una base per on moure’ns.

Malgrat tot, però, ens queda la nit. I la nit és aquell espai i aquell temps per on ens movem molt més lliurement, on ens movem amb gent que no sempre coneixem, on les regles de joc són unes altres i per això aquest llibre es diu CONSTRUCCIÓ DE LA NIT, perquè aquest llibre va de com es crea una personalitat en llibertat interaccionant en el món nocturn, el món de la foscor.

Durant les 8 parts del llibre, seguirem metafòricament les fases constructives, des de les tanques perimètriques (que són aquells murs que delimiten una obra) fins a la final urbanització.

Tot i que acabo d’explicar-vos per què aquest llibre es diu CONSTRUCCIÓ DE LA NIT, no he dit tota la veritat. Aquest llibre es diu així per una altra raó, que a més a més és l’origen veritable de per què vaig voler escriure aquest poemari.

La raó fonamental per la que vaig escriure’l és que em vaig enamorar d’aquest altre llibre “DESTRUCCIÓN DE LA MAÑANA”. Aquest és un poemari que em va enganxar, com enganxa un best-seller. No acostuma a passar que tombes pàgines sense poder separar-te d’un llibre de poesia i em va fascinar intentar descobrir per què. Així que com que aquest llibre relata la destrucció d’un home al llarg d’un dia i jo vaig voler contestar-li escrivint sobre la construcció d’una dona durant la nit.

Ara ja sabeu part del secret.

Quant a la forma, vaig  seguir la mètrica de Destrucción de la mañana. Al final del llibre hi ha unes notes de l’autor que parlen sobre la “prisión de los endecasílabos”, ja que tots els versos dels poemes tenen 11 síl·labes. Jo, com a homenetjadora vaig voler conservar la mètrica però l’he hagut de transformar perquè no es compten igual les síl·labes en català que en castellà.  (Aquí faré el recompte sil·làbic del primer vers del poemari com si fos a classe i em semblés que us ensenyo alguna cosa).

Per bastir una certa coherència formal també he fet servir camps semàntics, o sigui, paraules relacionades pel seu significat. Així doncs, trobareu que hi ha un vocabulari centrat en la foscor i la nit, el cinema i l’arquitectura.

També he posat majúscules a tots els versos perquè m’agrada quan ho fan els poetes anglosaxons. Crec que els dóna una majestuositat que normalment no es dóna quan es parla de la nit i de les coses que passen de nit. Sobretot en la generació dels 90, quan semblava que tot havien de ser drogues i marginats. Jo he volgut parlar de la nit des de dalt. Heràclit diu que “el camí cap amunt i el camí cap avall són un i el mateix”. El camí cap a la revelació o el coneixement han de passar glòries i misèries, doncs. A mi m’ha agradat parlar d’aquest camí de construcció del jo AMB MAJÚSCULES. Crec que, en el fons, és prou important com per merèixer-les.

Per acabar, com us he promès us explicaré COM GUANYAR UN PREMI LITERARI.

Mireu, primer de tot s’ha d’escriure un poemari. Per escriure un poemari, llegiu El Listo que, en la seva famosa tira còmica, us ensenyarà tots els trucs. Un dels temes, però, és que per guanyar premis literaris cal presentar-s’hi i tot i que estic dient una obvietat, no ho és tant quan vas a la copisteria i veus que s’han de fotocopiar 5 o 6 vegades els llibres i després portar-los a correus perquè te’ls acceptin als premis. A la gent li fa mandra o no es vol gastar la pasta i ja no s’hi presenta.

És a dir que els premis, en part, es guanyen per selecció natural.

Però jo, que sóc funcionària, tinc trucs psicològicament diabòlics.  I és que, fent veure que em vaig presentar amb el pseudònim de “Maria Josep Fonollosa” perquè feia d’àlter-ego-femení o anima com diria Jung, de José María Fonollosa; en realitat ho vaig fer perquè l’editorial que publicava es deia FONOLL! Hi van caure de quatre potes.

Deixeu-vos entabanar, doncs, i llegiu Construcció de la Nit. (I llavors recitaré alguns poemes).

Què us sembla? Vindreu?