diumenge, 16 de juny de 2013

Primer intent de traducció rimada de W.B. Yeats




AN IRISH AIRMAN FORESEES HIS DEATH

I know that I shall meet my fate   
Somwhere among the clouds above;
Those that I fight I do not hate,
Those that I guard I do not love;
My country is Kiltartan Cross,
My countrymen Kiltartan’s poor,
No likely end could bring them loss
Or leave them happier than before.
Nor law, nor duty bade my fight,
Nor public men, nor cheering crowds
Alonely impulse of delight
Drove to this tumult in the clouds;
I balanced all, brought all to mind,
The years to come seemed waste of breath,
A waste of breath the years behind
In balance with this life, this death



UN AVIADOR IRLANDÈS PREVEU LA SEVA MORT

Ja sé on trobaré el meu fat
A algun lloc entre els núvols, penso;
No odio contra els que he lluitat,
No estimo aquells que defenso;
Ma pàtria és Kiltartan Cross
Els meus són de Kiltartan, pobres
Ni amb bons finals perden res gros
Ni més feliços amb mes obres.
Cap llei, cap deure em duu a la lluita.
Cap líder ni cap multitud
Un impuls de joia m’excita
A llançar-me vers l’altitud;
La meva sort vaig sospesar,
Anys futurs, l’alè consumir
Consumir l’alè, anys passar
Sospeso aquesta vida amb morir.

dijous, 13 de juny de 2013

DEL QUE NO VAIG DIR A L’ANTERIOR PRESENTACIÓ I QUE, EN CANVI, SÍ QUE DIRÉ DEMÀ.


Demà presento Construcció de la Nit al C.C. Lleidatà. Serà a les 18:30 a la Ronda Universitat nº 1. 
Em fa por que no vingui ni cristo. Per això he preparat un discurs en el que desvetllaré tots i cadascun dels secrets que hi ha darrera d’aquesta obra meva, guardonada I! Publicada.

Seguiu-me la corrent, d’acord?



Primer de tot agrairé a tots els que vingueu, a l’editorial i al jurat del premi que m’han guardonat. Sembla que és un lloc comú, típica frase que serveix per anar trencant el gel, modulant la veu i perdent les tremolors però he de dir que em fa una il·lusió tremenda quan veig que veniu a escoltar-me una estona. A escoltar-me sense interrompre!! No hi estic pas acostumada a parlar gaire estona sense que cap adolescent em contradigui. Així que de bones a primeres ja moltes gràcies per estar callats i asseguts a la cadira sense marxar, aixecar-vos, parlar en veu alta i/o fer mostres d’avorriment.

Després parlaré sobre: a) de què va el poemari, b) de la forma en què està escrit i c) de les meves supersticions i trucs infal·libles per guanyar premis literaris.

Aquest poemari va de voler sentir-se lliure, de la necessitat de sentir-se lliure. Tots necessitem, des de l’adolescència, creure que tenim un espai i un temps de llibertat. La nostra vida és només, únicament, responsabilitat nostra i tot sovint ens sembla que fem les coses que fem per obligació. De petites anem a escola, fem els deures i de grans treballem o busquem feina. Quantes decisions prenem cada dia? Triem llevar-nos al matí o ho fem perquè ho hem de fer?

Per això, el primer poema diu “Urbs de llum, matí, temps edificat”. Perquè la major part de les nostres accions diàries diürnes estan planificades. És un temps que ja està predissenyat, no només predissenyat, sinó CONSTRUÏT. I dic construït perquè el que fem d’adults no acostuma a ser casual sinó que ve d’uns estudis, uns currículums o uns coneixements que hem anat adquirint per a tenir una base per on moure’ns.

Malgrat tot, però, ens queda la nit. I la nit és aquell espai i aquell temps per on ens movem molt més lliurement, on ens movem amb gent que no sempre coneixem, on les regles de joc són unes altres i per això aquest llibre es diu CONSTRUCCIÓ DE LA NIT, perquè aquest llibre va de com es crea una personalitat en llibertat interaccionant en el món nocturn, el món de la foscor.

Durant les 8 parts del llibre, seguirem metafòricament les fases constructives, des de les tanques perimètriques (que són aquells murs que delimiten una obra) fins a la final urbanització.

Tot i que acabo d’explicar-vos per què aquest llibre es diu CONSTRUCCIÓ DE LA NIT, no he dit tota la veritat. Aquest llibre es diu així per una altra raó, que a més a més és l’origen veritable de per què vaig voler escriure aquest poemari.

La raó fonamental per la que vaig escriure’l és que em vaig enamorar d’aquest altre llibre “DESTRUCCIÓN DE LA MAÑANA”. Aquest és un poemari que em va enganxar, com enganxa un best-seller. No acostuma a passar que tombes pàgines sense poder separar-te d’un llibre de poesia i em va fascinar intentar descobrir per què. Així que com que aquest llibre relata la destrucció d’un home al llarg d’un dia i jo vaig voler contestar-li escrivint sobre la construcció d’una dona durant la nit.

Ara ja sabeu part del secret.

Quant a la forma, vaig  seguir la mètrica de Destrucción de la mañana. Al final del llibre hi ha unes notes de l’autor que parlen sobre la “prisión de los endecasílabos”, ja que tots els versos dels poemes tenen 11 síl·labes. Jo, com a homenetjadora vaig voler conservar la mètrica però l’he hagut de transformar perquè no es compten igual les síl·labes en català que en castellà.  (Aquí faré el recompte sil·làbic del primer vers del poemari com si fos a classe i em semblés que us ensenyo alguna cosa).

Per bastir una certa coherència formal també he fet servir camps semàntics, o sigui, paraules relacionades pel seu significat. Així doncs, trobareu que hi ha un vocabulari centrat en la foscor i la nit, el cinema i l’arquitectura.

També he posat majúscules a tots els versos perquè m’agrada quan ho fan els poetes anglosaxons. Crec que els dóna una majestuositat que normalment no es dóna quan es parla de la nit i de les coses que passen de nit. Sobretot en la generació dels 90, quan semblava que tot havien de ser drogues i marginats. Jo he volgut parlar de la nit des de dalt. Heràclit diu que “el camí cap amunt i el camí cap avall són un i el mateix”. El camí cap a la revelació o el coneixement han de passar glòries i misèries, doncs. A mi m’ha agradat parlar d’aquest camí de construcció del jo AMB MAJÚSCULES. Crec que, en el fons, és prou important com per merèixer-les.

Per acabar, com us he promès us explicaré COM GUANYAR UN PREMI LITERARI.

Mireu, primer de tot s’ha d’escriure un poemari. Per escriure un poemari, llegiu El Listo que, en la seva famosa tira còmica, us ensenyarà tots els trucs. Un dels temes, però, és que per guanyar premis literaris cal presentar-s’hi i tot i que estic dient una obvietat, no ho és tant quan vas a la copisteria i veus que s’han de fotocopiar 5 o 6 vegades els llibres i després portar-los a correus perquè te’ls acceptin als premis. A la gent li fa mandra o no es vol gastar la pasta i ja no s’hi presenta.

És a dir que els premis, en part, es guanyen per selecció natural.

Però jo, que sóc funcionària, tinc trucs psicològicament diabòlics.  I és que, fent veure que em vaig presentar amb el pseudònim de “Maria Josep Fonollosa” perquè feia d’àlter-ego-femení o anima com diria Jung, de José María Fonollosa; en realitat ho vaig fer perquè l’editorial que publicava es deia FONOLL! Hi van caure de quatre potes.

Deixeu-vos entabanar, doncs, i llegiu Construcció de la Nit. (I llavors recitaré alguns poemes).

Què us sembla? Vindreu?


dimecres, 1 de maig de 2013

Preludi


Primer esdevé el diluvi, després una corona
reventa la quietud: la llavor que germina,
l’aire que és huracà en els crits de la deessa,
l’eclosió dels ous, surten els individus
creixen les fulles tendres; surt un sol individu
s’obre només un ou. Que el naixement és un
o múltimple no importa. Tot el que succeeix
no importa, l’important és el que es repeteix.
Del passat només val allò que es repeteix.
La certesa inductiva. Sumèria és aquí.

dijous, 11 d’abril de 2013

diumenge, 10 de març de 2013


Il.lustracions de Daniel Sáez

ODISSEU fumador
Oh, jove viatger que véns de Bolívia,
On has construït una escola de part d’Oxfam
Una rotllana de companys sense lascívia
T’escolten bocabadats, però tu tens una altra mena de fam.
Mires entorn: al teu voltant només una noia.
La teva xicota, involuntàriament transgènere.
Sempre està tan poc cofoia!
La ment encesa, però el cos de fèretre.
Discutiu sobre el problema d’Israel i Palestina,
tots molt informats i a favor del mateix bàndol.
Algú s’ha enrotllat amb una marroquina?
O això ja ho trobaríeu un escàndol?
D’aquí uns anys, tu vés fumant, adoptareu una nena del Paquistan.
odisseu fumador
PENÈLOPE, al Born
Oh, noia pacient amb Síndrome d’Amélie Poulain,
amb complexe que l’amor només et dura tres setmanes.
Si esperes que el teu futur marit sigui artista
no has fet bé lligant a festes de la Massana.
Quan acabi la carrera marxarà a Edimburgh.
tu buscant feina d’administrativa en una agència.
I ell adonant-se que és homosexual amb un turc.
(totes sou modernes, hi ha molta competència).
Li pagaran la carrera de fotografia els seus pares.
Quan torni tindrà un lloc a l’Ajuntament.
Si no t’espaviles, totes les amigues seran mares
de nens mestissos, i tu compartint l’apartament.
Comença a teixir, sigues realista: perquè no fas tu, d’artista?
penèlope al born
PARIS, a la plaça del sol
Oh, bell mascle cambrer de Buenos Aires
He vist els teus braços tatuats
on tots els muscles et palpiten suats
i he de dir, seductor alfa, que t’imagino brau.
Apropa’t a la taula, un moment, siusplau
Fa estona que t’espero, surfista amb davantal.
Estoica i discreta et crido amb el braç en alt,
però m’ignores. Que no vaig ben vestida?
Jo crec que sóc prou digna de ser servida
(encara que no toqui en un grup de rock and roll,
i creu-me que a hores d’ara prou que em dol)
Et diré una cosa, perquè vegis que sóc valenta:
Porta’m una cervesa, ni que sigui mig calenta.
Paris a la plaça del sol 2
ANTÍGONA, a la Ronda de Sant Antoni
Oh, rebel de 3r d’ESO que t’allises el serrell amb tanta cura.
En aquest país no estem preparats per les gothic lolites.
Ni ho estan els de la teva classe, però tu no claudiques.
Tot i els problemes de vestir amb tanta desmesura.
Ets la més llesta, la que fa millor els comentaris de text
darrera teu va el Ramon, un pirrat per la tecnologia;
però ell es passa el dia tancat a casa i estudia
i tu, en canvi, observes escèptica el teu context.
Al facebook només tens tres agregats de l’institut,
els altres són dels fòrums en els que participes.
Tens més afinitat amb hongaresos, filipins i selenites
que amb els teus companys de curs, estulta joventut.
Quan siguis gran, la doble vida: la de freaky i la de mentida.
ANTÍGONA a la Ronda de Sant Antoni3

dissabte, 9 de març de 2013

Cant IV


Els organitzats sempre guanyen als que van sols.
Els dupliquen en nombre, els tripliquen en nombre.
Ballen danses de cent, mil petges a la sorra.
Dissenyen plans i xarxes, hereten plans i xarxes.
No importa quan un falla, un altre és substitut.
Una casa els acull, hi ha secrets als calaixos,
Els agrada estar junts, se celebren els actes.
És compartit el risc, la por és compartida.

Els organitzats sempre guanyen als que van sols.
I nosaltres som massa individus per perdre.
El tresor que tenim no necessita casa.
El propi sentit crític, la nostra independència
no tenen plans ni xarxes, no temen plans ni xarxes.
Ballem danses de l’un, ballem danses d’un gram
No ens agraden els actes, moltes persones juntes.
Importa quan un falla: hi falta el substitut.
No és compartit el risc, la por no és compartida.

diumenge, 13 de gener de 2013

Odis recents #1: poetes contra narradors


Una de les pitjors crítiques que es pot fer a un poeta és dir que lo seu és prosa retallada. Horror. Plors. Animadversació. Víctimes.

Sembla que l’expressió original és choopped-up prose i va ser inventada per Auden. La polèmica va sorgir quan aparegué el vers lliure i molts dels escriptors i lectors de poesia estaven xocats/malferits per aquells que abandonaven la mètrica. No podien suportar aquella falta de rigor, de musicalitat, d’antiformalisme que el vers lliure conté.

Sobre el tema n’han parlat a bastament Umberto Eco, Gabriel Ferrater, Salvador Oliva, W.H. Auden i T.S Eliot. Jordi Julià, al seu article cita aquests versos de Joan Fuster, que podrien titular-se La mort de la poesia, una comèdia involuntària.

Això que ara escric,
En ratlles desiguals, arbitràries, precipitades,
Deu ser una elegia.
Si no m’equivoco,
En diuen elegia.
Ja he perdut l’hàbit de confeccionar versos,
I els escric amb l’ampolla al costat,
Com tu voldries,
Com tu volies.

La tesi de tot plegat és: per què escrius en vers, retallant arbitràriament les frases si podries escriure en prosa?

De manera semblant, a molts manuals de tècniques narratives s’aconsella fugir dels recursos poètics perquè emfarfaguen el text, li resten fluïdesa i li donen un to sovint titllat de barroc o directament ridícul.

Aviam, d’on ve aquest antigregarisme, aquest fet diferencial entre poesia i prosa? Després de totes les avantguardes que hem hagut de suportar resulta que ara no ens sabem alliberar dels gèneres literaris?

Llavors ve el tema de l’èpica. L’ÈPICA, ni més ni menys. L’Odissea, la Il·líada, el Gilgamesh, la forma de les obres que inauguren la literatura. Un dels subgèneres de la poesia, l’oposat a la lírica, o com fer de l’acció narrativa un text rimat.

Per què no assumim d’una vegada que tot plegat és literatura i prou? Us diré una de les respostes: perquè els poetes no ens mengem ni un rosco de tot el que mou el mercat del llibre. No només això sinó que sovint som vilipendiats com molt bé explica Sam Abrams en aquest article. Però, nois, deixem-nos de rancors, no? Que no ens llegeix ni cristo? Més lliures per fer el que ens doni la gana. Orgull indie. Els que fem música ja hi estem acostumats, al silenci del públic.

En fi, com ja heu vist si m’interessen les fronteres entre la narrativa i la poesia, no és perquè aspiri al share de la literatura mainstream (tan de bo) sinó pels recursos textuals que em perdo. Com introduir tècniques page-turner a un poema? Etc. Seguirem informant.