dissabte, 11 d’abril del 2015

5 exclamacions després de llegir EL SEDÀS



Si teniu mandra no llegiu EL SEDÀS. Ídem si us manca l’autoestima intel·lectual. Per a la resta: EL SEDÀS impacta. Us deixarà el cap ple de pedres. Llegiu-lo!

Com que l’epíleg de Jordi Florit és una obra d’art, no farem més crítica. Us parlaré des de la subjectivitat primària. Des de la lectura que arriba a l’estómac. Amb tot el morro. Al rigor s’hi ha d’arribar des de la falta absoluta de rigor.

El sedàs va de viure. Té dues parts que no sembla que tinguin relació però sí, van de viure.

La primera part del llibre és una explosió de bellesa. Hi ha la contemplació existencial des dels sentits. Hi ha el cos. Què és el cos? Pregunteu-vos-ho més sovint!

Del cos com a continent mutant de vida. Del cos com a intèrpret de la vida. De la resta de cossos. Quantes menes de cossos? Hi ha moltes vides a tot arreu. Aneu al bosc, aviam si us sentiuimportants!

Del temps que entra pel nas, de la sal que cristal·litza l’oceà com un esquelet, el sedàs perd la vida i es queda amb l’or.

La secció 3:MOLL, la meva preferida. Rebuda com a perfecció. Rodona.

Hi ha molts morts. Però en podria haver més. Hi ha assassinats frustrats, sobretot a la segona part. De les vides que sobren i del que sobra a la vida.

Del que val la pena, del que recordem i del que heretem: Walser, Plasson, Giannopoulos, Vidal, Hölderlin, Panero, Pérez Estrada, Izquierdo, Garriga.

És un llibre per fer-se’l propi, efectivament, i apropiar-se de quelcom és difícil. Difícil perquè xoca amb l’ego. Per avançar cal lluitar i la lluita costa, com no ha de costar!

Així doncs, gent que té mandra: no deixeu que interpretin per vosaltres. Anar a peu és heroic, deixeu el transport públic!