dijous, 13 d’agost de 2015

#ensmaten

Així moren les nostres germanes,
agonitzen dins el seu llac de plata.
Amb els canells nuats per la rosada,
la suor que es torna vidre,
varades en la mel del seu assassinat,
de l’encanteri que s’han anat dictant
amb les melodies de la criança,
amb les veus d’un romanç salvatge
que et canten a tu, deessa,
temeroses del galop,
enamorades del galop,
calcinades pel déu sol,
graviten.
Així moren les nostres germanes,
atrapades en la línia, en el solc,
arrossegant el llastre de la seva bellesa,
la ballesta de les mil fletxes,
l’orgullosa arma mortífera,
el drac que emmalalteix mentre camina,
i que amaguen rera l’or que es converteix en gàbia,
sempre endavant, no mirant els vorals,
les germanes que excaven les grutes,
no recorden quan elles també les excavaven,
immenses galeries de germanes lliures,
dones amb màscares, llengua de serp
i veu d’ocell que les criden, germanes i germans,
l’eco de la gruta, el cant del cràter, lluna que ens vetlles,
mare, amb la teva òrbita.



dilluns, 6 de juliol de 2015

Nota 3, o sigui 3ra exclamació (Natura)

Els poemes d’aquesta primera sèrie tenen en comú alguns, diguem-ne “escenaris temàtics”, que són la llum, la mirada, la vida i el temps. I un megaescebari que seria la natura. També hi ha una recurrència en les metàfores, com veurem més endavant. Dic “escenaris” perquè són contextos que es repeteixen en els poemes d’una manera o altra emmarcant algun altre focus més concret. Per exemple, al tercer poema, hi ha una fruita macada, identificada amb el desig, que ha caigut de l’arbre i regalima el ferment dels somnis oblidats. No vol madurar, sobreviu, però conté la llavor que esclatarà. I d’aquí, el poeta fa un salt cap a la mirada, cap a la interpretació que en fem d’aquesta fruita (és a dir, el desig). Diu que els ulls són pomes i la mirada, cuc.

La mirada/cuc apareix al poema següent, i la llavor també, aquest cop, associats al protagonista, que avança entre el rocam. La fruita apareix de nou als poemes cinquè i sisè, també la llum, també el desig, també la gana i el pinyol. Veiem que es tracta de metàfores clàssiques (fruita/desig, el riu/l’etern retorn) exposades en poemes que tenen, com deia, l’escenari de la llum, la mirada, la vida i el temps; que avancen en espiral, amb el mateix context i els mateixos elements però amb matisos nous, creixent com un fractal.

Nota 2 que correspon a la 2na exclamació (del cos)

Comencem pels títols: La pell fina i El sedàs. Ambdós tenen en comú la idea de “filtre”. La pell fina remet a la sensibilitat amb què es reben els estímuls, el sedàs a la tria que se’n fa. Del món, de l’exterior, ens arriben els impactes que ens lliscaran o ens feriran i que desencriptarem a partir de l’experiència d’aquest imput.

L’autor situa la veu poètica com l’ésser que sent i com l’ésser que observa en un punt molt a prop del que hi ha fora. En el filtre de què hi ha fora. L’exterior és molt present en els dos llibres. El primer conté escenes urbanes, a la meitat del segon, la naturalesa n’és la protagonista. No obstant això, a tots dos, el poeta és una mena de xarxa que capta allò que ve del món. Que l’atura, el reté i el deixa passar.

“Un sol cos d’aire i sang.
I difondre l’espectacle
Que es broda a banda
i banda de la pell fina”


Som el filtre que sent (l’organisme) som el filtre que observa (la ment), un sol cos d’aire i sang. No és tant l’exercici del jo, de recrear-se en allò que és propi, de la identitat. És l’exercici de veure allò que hi ha, i no poder evitar que xopi, que penetri, que nodreixi. Ja a l’inici, l’autor encapçala el seu poemari amb una frase de Kafka que diu “No tenim un cos sinó un creixement”. I en aquest sentit, els sis primers poemes de SEDÀS, agrupats sota el títol ALÈ DE SOTABOSC, recreen una sèrie d’escenes en què la natura i l’ésser que l’observa no són organismes separats sinó membres d’un món que comparteix el misteriós fet de viure. Que parli de mi l’esmaperduda tremolor/ de la fulla en caure, la seva dansa (...) Que parli mudant al verd, cranat al roc: Vida,/ i el goig de ser-hi, tan sols. Perquè la vida, en efecte, és misteriosa i la vivim a partir del cos, però molts altres cossos comparteixen el nostre temps en aquest misteri. Lluny de descriure’ls com éssers externs, l’autor esborra les fronteres entre el propi i l’estrany, entre l’humà i el vegetal, en unes imatges de to gairebé epifànic. Del viure n’extreu l’alè, el desig, mirar, la gana; d’alguna manera, allò que empeny a anar endavant, que mou cap al futur, cap a l’enfora.

Nota 1 a la primera exclamació (Les Pedres)

Després de tanta exclamació, vaig pensar que calia anar una mica més a l’os de la poesia de Ramon Boixeda. És per això que m’he animat a parlar sobre els seus temes. A fer-ne la meva versió. També perquè del com escriu ja n’han parlat magníficament tant Marc Romera com Jordi Florit. Llegiu el pròleg de La pell fina i l’epíleg d’El sedàs. Són dues meravelles.

En el cas de Boixeda, parlar del què té la seva la cosa perquè és un autor que no ho posa fàcil. Diuen que és una “aposta per l’ostracisme a què es condemna, a gust, aquell qui només està al servei de l’exigència i la qualitat i no defuig l’encriptament per allunyar-se de qui assisteix a la poesia amb l’esperança de trobar-s’ho tot fet i mastegat”. Crec que, efectivament, és una aposta de l’autor però no un acte de fe. En l’entrevista per a Núvol de Laura Basagaña, aquesta li pregunta:“Entens la poesia com un joc d’ocultació, de simbolismes que cal desxifrar, caçar al vol i reinterpretar?” I Boixeda respon: El llibre ho entén així, sí. Jo no ho tinc tant clar.”

No puc estar més d’acord en una posició com aquesta: l’estil que depengui del llibre. Que no sigui un estil d’autor (inevitable, inconscient, irreductible) que sigui un estil de llibre (triat, decidit, mutable). Trobar clus “i” trobar clar. No cal que ens afiliem a cap postura.

Així doncs, com que els llibres ho demanen, en faig una lectura. La meva. Però fent l'intent de ser fidel al compositor. Mandrejar en la melodia que vol ser piano.


dissabte, 11 d’abril de 2015

5 exclamacions després de llegir EL SEDÀS



Si teniu mandra no llegiu EL SEDÀS. Ídem si us manca l’autoestima intel·lectual. Per a la resta: EL SEDÀS impacta. Us deixarà el cap ple de pedres. Llegiu-lo!

Com que l’epíleg de Jordi Florit és una obra d’art, no farem més crítica. Us parlaré des de la subjectivitat primària. Des de la lectura que arriba a l’estómac. Amb tot el morro. Al rigor s’hi ha d’arribar des de la falta absoluta de rigor.

El sedàs va de viure. Té dues parts que no sembla que tinguin relació però sí, van de viure.

La primera part del llibre és una explosió de bellesa. Hi ha la contemplació existencial des dels sentits. Hi ha el cos. Què és el cos? Pregunteu-vos-ho més sovint!

Del cos com a continent mutant de vida. Del cos com a intèrpret de la vida. De la resta de cossos. Quantes menes de cossos? Hi ha moltes vides a tot arreu. Aneu al bosc, aviam si us sentiuimportants!

Del temps que entra pel nas, de la sal que cristal·litza l’oceà com un esquelet, el sedàs perd la vida i es queda amb l’or.

La secció 3:MOLL, la meva preferida. Rebuda com a perfecció. Rodona.

Hi ha molts morts. Però en podria haver més. Hi ha assassinats frustrats, sobretot a la segona part. De les vides que sobren i del que sobra a la vida.

Del que val la pena, del que recordem i del que heretem: Walser, Plasson, Giannopoulos, Vidal, Hölderlin, Panero, Pérez Estrada, Izquierdo, Garriga.

És un llibre per fer-se’l propi, efectivament, i apropiar-se de quelcom és difícil. Difícil perquè xoca amb l’ego. Per avançar cal lluitar i la lluita costa, com no ha de costar!

Així doncs, gent que té mandra: no deixeu que interpretin per vosaltres. Anar a peu és heroic, deixeu el transport públic!