diumenge, 14 de febrer de 2016

Avui, a les 19h a Can Masdéu

No serem nosaltres, serem la fosca, el niu, 
el llop exhaust, l’estany de les olors, 
les mans al llac inexistent-present.

Romandrem quiets, sense voler esperar-te, lluna,
deixondits al brou amarat de dolor,
i atrapats al fang, bruts d’anhel
ens mirarem per esborrar-nos el front,
escandint la petja de la sang,
delerosos per a deixar-la caure.

Ens acostarem al moment propici,
insectes a la calor estel·lar,
ara purs, ara trenats, s’obrirà una roca,
l’àliga escupirà la brasa dels seus ulls
el seu heli, batrà la seva ala fèrria
al dedins, abans propi, ara urpa.
I la flama vessada, ara ambrosia,
ens escorxarà el desig, submergits
ara immersos en la mort, serem.

dijous, 28 de gener de 2016

Això que fa que jo sigui tu i tu siguis tu, diria que és un idioma, que té la consistència del gas, i com a tal, que es transita. Imagino el tu i el jo com uns espais on s’hi mesclen altres perfums, com els desitjos (els teus i els que creus teus però no ho són) i els contes que narren els records. Aquests sí que són teus. A no ser que me’ls expliquis. Tota aquesta immatèria comuna de jos i tus, i records i desitjos (i teories) es tornen peces. Les peces que tu ets i que sóc jo, i que ja les ha jugat algú abans, altrament embogiríem. Trobar la narració de la mescla, o el poema, no és més que això, paraules juntes.


PD: paraules, però, que són benzina.


per/amb R.B.

dijous, 13 d’agost de 2015

#ensmaten

Així moren les nostres germanes,
agonitzen dins el seu llac de plata.
Amb els canells nuats per la rosada,
la suor que es torna vidre,
varades en la mel del seu assassinat,
de l’encanteri que s’han anat dictant
amb les melodies de la criança,
amb les veus d’un romanç salvatge
que et canten a tu, deessa,
temeroses del galop,
enamorades del galop,
calcinades pel déu sol,
graviten.
Així moren les nostres germanes,
atrapades en la línia, en el solc,
arrossegant el llastre de la seva bellesa,
la ballesta de les mil fletxes,
l’orgullosa arma mortífera,
el drac que emmalalteix mentre camina,
i que amaguen rera l’or que es converteix en gàbia,
sempre endavant, no mirant els vorals,
les germanes que excaven les grutes,
no recorden quan elles també les excavaven,
immenses galeries de germanes lliures,
dones amb màscares, llengua de serp
i veu d’ocell que les criden, germanes i germans,
l’eco de la gruta, el cant del cràter, lluna que ens vetlles,
mare, amb la teva òrbita.



dilluns, 6 de juliol de 2015

Nota 3, o sigui 3ra exclamació (Natura)

Els poemes d’aquesta primera sèrie tenen en comú alguns, diguem-ne “escenaris temàtics”, que són la llum, la mirada, la vida i el temps. I un megaescebari que seria la natura. També hi ha una recurrència en les metàfores, com veurem més endavant. Dic “escenaris” perquè són contextos que es repeteixen en els poemes d’una manera o altra emmarcant algun altre focus més concret. Per exemple, al tercer poema, hi ha una fruita macada, identificada amb el desig, que ha caigut de l’arbre i regalima el ferment dels somnis oblidats. No vol madurar, sobreviu, però conté la llavor que esclatarà. I d’aquí, el poeta fa un salt cap a la mirada, cap a la interpretació que en fem d’aquesta fruita (és a dir, el desig). Diu que els ulls són pomes i la mirada, cuc.

La mirada/cuc apareix al poema següent, i la llavor també, aquest cop, associats al protagonista, que avança entre el rocam. La fruita apareix de nou als poemes cinquè i sisè, també la llum, també el desig, també la gana i el pinyol. Veiem que es tracta de metàfores clàssiques (fruita/desig, el riu/l’etern retorn) exposades en poemes que tenen, com deia, l’escenari de la llum, la mirada, la vida i el temps; que avancen en espiral, amb el mateix context i els mateixos elements però amb matisos nous, creixent com un fractal.

Nota 2 que correspon a la 2na exclamació (del cos)

Comencem pels títols: La pell fina i El sedàs. Ambdós tenen en comú la idea de “filtre”. La pell fina remet a la sensibilitat amb què es reben els estímuls, el sedàs a la tria que se’n fa. Del món, de l’exterior, ens arriben els impactes que ens lliscaran o ens feriran i que desencriptarem a partir de l’experiència d’aquest imput.

L’autor situa la veu poètica com l’ésser que sent i com l’ésser que observa en un punt molt a prop del que hi ha fora. En el filtre de què hi ha fora. L’exterior és molt present en els dos llibres. El primer conté escenes urbanes, a la meitat del segon, la naturalesa n’és la protagonista. No obstant això, a tots dos, el poeta és una mena de xarxa que capta allò que ve del món. Que l’atura, el reté i el deixa passar.

“Un sol cos d’aire i sang.
I difondre l’espectacle
Que es broda a banda
i banda de la pell fina”


Som el filtre que sent (l’organisme) som el filtre que observa (la ment), un sol cos d’aire i sang. No és tant l’exercici del jo, de recrear-se en allò que és propi, de la identitat. És l’exercici de veure allò que hi ha, i no poder evitar que xopi, que penetri, que nodreixi. Ja a l’inici, l’autor encapçala el seu poemari amb una frase de Kafka que diu “No tenim un cos sinó un creixement”. I en aquest sentit, els sis primers poemes de SEDÀS, agrupats sota el títol ALÈ DE SOTABOSC, recreen una sèrie d’escenes en què la natura i l’ésser que l’observa no són organismes separats sinó membres d’un món que comparteix el misteriós fet de viure. Que parli de mi l’esmaperduda tremolor/ de la fulla en caure, la seva dansa (...) Que parli mudant al verd, cranat al roc: Vida,/ i el goig de ser-hi, tan sols. Perquè la vida, en efecte, és misteriosa i la vivim a partir del cos, però molts altres cossos comparteixen el nostre temps en aquest misteri. Lluny de descriure’ls com éssers externs, l’autor esborra les fronteres entre el propi i l’estrany, entre l’humà i el vegetal, en unes imatges de to gairebé epifànic. Del viure n’extreu l’alè, el desig, mirar, la gana; d’alguna manera, allò que empeny a anar endavant, que mou cap al futur, cap a l’enfora.

Nota 1 a la primera exclamació (Les Pedres)

Després de tanta exclamació, vaig pensar que calia anar una mica més a l’os de la poesia de Ramon Boixeda. És per això que m’he animat a parlar sobre els seus temes. A fer-ne la meva versió. També perquè del com escriu ja n’han parlat magníficament tant Marc Romera com Jordi Florit. Llegiu el pròleg de La pell fina i l’epíleg d’El sedàs. Són dues meravelles.

En el cas de Boixeda, parlar del què té la seva la cosa perquè és un autor que no ho posa fàcil. Diuen que és una “aposta per l’ostracisme a què es condemna, a gust, aquell qui només està al servei de l’exigència i la qualitat i no defuig l’encriptament per allunyar-se de qui assisteix a la poesia amb l’esperança de trobar-s’ho tot fet i mastegat”. Crec que, efectivament, és una aposta de l’autor però no un acte de fe. En l’entrevista per a Núvol de Laura Basagaña, aquesta li pregunta:“Entens la poesia com un joc d’ocultació, de simbolismes que cal desxifrar, caçar al vol i reinterpretar?” I Boixeda respon: El llibre ho entén així, sí. Jo no ho tinc tant clar.”

No puc estar més d’acord en una posició com aquesta: l’estil que depengui del llibre. Que no sigui un estil d’autor (inevitable, inconscient, irreductible) que sigui un estil de llibre (triat, decidit, mutable). Trobar clus “i” trobar clar. No cal que ens afiliem a cap postura.

Així doncs, com que els llibres ho demanen, en faig una lectura. La meva. Però fent l'intent de ser fidel al compositor. Mandrejar en la melodia que vol ser piano.