diumenge, 13 de gener de 2013

Odis recents #1: poetes contra narradors


Una de les pitjors crítiques que es pot fer a un poeta és dir que lo seu és prosa retallada. Horror. Plors. Animadversació. Víctimes.

Sembla que l’expressió original és choopped-up prose i va ser inventada per Auden. La polèmica va sorgir quan aparegué el vers lliure i molts dels escriptors i lectors de poesia estaven xocats/malferits per aquells que abandonaven la mètrica. No podien suportar aquella falta de rigor, de musicalitat, d’antiformalisme que el vers lliure conté.

Sobre el tema n’han parlat a bastament Umberto Eco, Gabriel Ferrater, Salvador Oliva, W.H. Auden i T.S Eliot. Jordi Julià, al seu article cita aquests versos de Joan Fuster, que podrien titular-se La mort de la poesia, una comèdia involuntària.

Això que ara escric,
En ratlles desiguals, arbitràries, precipitades,
Deu ser una elegia.
Si no m’equivoco,
En diuen elegia.
Ja he perdut l’hàbit de confeccionar versos,
I els escric amb l’ampolla al costat,
Com tu voldries,
Com tu volies.

La tesi de tot plegat és: per què escrius en vers, retallant arbitràriament les frases si podries escriure en prosa?

De manera semblant, a molts manuals de tècniques narratives s’aconsella fugir dels recursos poètics perquè emfarfaguen el text, li resten fluïdesa i li donen un to sovint titllat de barroc o directament ridícul.

Aviam, d’on ve aquest antigregarisme, aquest fet diferencial entre poesia i prosa? Després de totes les avantguardes que hem hagut de suportar resulta que ara no ens sabem alliberar dels gèneres literaris?

Llavors ve el tema de l’èpica. L’ÈPICA, ni més ni menys. L’Odissea, la Il·líada, el Gilgamesh, la forma de les obres que inauguren la literatura. Un dels subgèneres de la poesia, l’oposat a la lírica, o com fer de l’acció narrativa un text rimat.

Per què no assumim d’una vegada que tot plegat és literatura i prou? Us diré una de les respostes: perquè els poetes no ens mengem ni un rosco de tot el que mou el mercat del llibre. No només això sinó que sovint som vilipendiats com molt bé explica Sam Abrams en aquest article. Però, nois, deixem-nos de rancors, no? Que no ens llegeix ni cristo? Més lliures per fer el que ens doni la gana. Orgull indie. Els que fem música ja hi estem acostumats, al silenci del públic.

En fi, com ja heu vist si m’interessen les fronteres entre la narrativa i la poesia, no és perquè aspiri al share de la literatura mainstream (tan de bo) sinó pels recursos textuals que em perdo. Com introduir tècniques page-turner a un poema? Etc. Seguirem informant. 

diumenge, 6 de gener de 2013

Canvis

Aprofito el canvi de look del blog per a canviar una mica de rumb.

Quan vaig obrir aquest blog, la meva primera idea era mostrar TOT allò que escrivia. Fer públic el que anava modificant, el que canviava de cada poema, que els lectors poguessin seguir el procés de l'escriptura. D'això venia l'incandescent: els poemes estaven vius, "en calent", s'estaven cuinant, encara cremaven.

Mica en mica, però m'anava autocensurant perquè no és gens agradable mostrar els errors en públic. Preferia desar els poemes "a la nevera" fins que no n'estava segura.

Més o menys així ha estat fins ara. De fet, no hi ha ni un ordre cronològic que permeti esbrinar en quina època està escrit cada poema ni a quin poemari pertany. Això, ara mateix em destarota una mica. Els poemes estan barrejats i són d'estils bastant diferents. A més a més tinc la sort que alguns d'ells ja han estat publicats i que els dos poemaris que tinc acabats De sobte, un estiu i Construcció de la nit, estaran en forma de llibre ben aviat; per tant si ja estic fent pública la meva obra, quin sentit té per a mi aquest blog?

He decidit tornar d'una manera un xic modificada, a la meva idea inicial.

Estic en procés de preparar la meva següent obra i l'únic que sé és que estarà relacionada amb l'èpica. D'ara endavant faré públic aquest procés, tan sigui publicant el que vaig escrivint com comentant el que llegeixo i el que penso sobre el tema. A veure què passa.

Blog nou, vida nova