dilluns, 6 de juliol de 2015

Nota 2 que correspon a la 2na exclamació (del cos)

Comencem pels títols: La pell fina i El sedàs. Ambdós tenen en comú la idea de “filtre”. La pell fina remet a la sensibilitat amb què es reben els estímuls, el sedàs a la tria que se’n fa. Del món, de l’exterior, ens arriben els impactes que ens lliscaran o ens feriran i que desencriptarem a partir de l’experiència d’aquest imput.

L’autor situa la veu poètica com l’ésser que sent i com l’ésser que observa en un punt molt a prop del que hi ha fora. En el filtre de què hi ha fora. L’exterior és molt present en els dos llibres. El primer conté escenes urbanes, a la meitat del segon, la naturalesa n’és la protagonista. No obstant això, a tots dos, el poeta és una mena de xarxa que capta allò que ve del món. Que l’atura, el reté i el deixa passar.

“Un sol cos d’aire i sang.
I difondre l’espectacle
Que es broda a banda
i banda de la pell fina”


Som el filtre que sent (l’organisme) som el filtre que observa (la ment), un sol cos d’aire i sang. No és tant l’exercici del jo, de recrear-se en allò que és propi, de la identitat. És l’exercici de veure allò que hi ha, i no poder evitar que xopi, que penetri, que nodreixi. Ja a l’inici, l’autor encapçala el seu poemari amb una frase de Kafka que diu “No tenim un cos sinó un creixement”. I en aquest sentit, els sis primers poemes de SEDÀS, agrupats sota el títol ALÈ DE SOTABOSC, recreen una sèrie d’escenes en què la natura i l’ésser que l’observa no són organismes separats sinó membres d’un món que comparteix el misteriós fet de viure. Que parli de mi l’esmaperduda tremolor/ de la fulla en caure, la seva dansa (...) Que parli mudant al verd, cranat al roc: Vida,/ i el goig de ser-hi, tan sols. Perquè la vida, en efecte, és misteriosa i la vivim a partir del cos, però molts altres cossos comparteixen el nostre temps en aquest misteri. Lluny de descriure’ls com éssers externs, l’autor esborra les fronteres entre el propi i l’estrany, entre l’humà i el vegetal, en unes imatges de to gairebé epifànic. Del viure n’extreu l’alè, el desig, mirar, la gana; d’alguna manera, allò que empeny a anar endavant, que mou cap al futur, cap a l’enfora.