dimecres, 28 d’abril de 2010

CARRER PRINCESA

El meu carrer no és un bulevard.
No és un centre comercial, no tanquen tard.
Els dependents treballen sense entusiasme:
l'ambició no els treu del seu marasme.

El meu carrer està en hores baixes,
molt sovint està infestat de caixes.
Cartrons que van amunt i avall
sobre carretons encintats de metall.

El meu carrer està ple de botigues rares.
Regentades, algunes, per xineses mares.
Quan hi entres a preguntar et fan fora.
“No tener” et diuen dues nenes alhora.

El meu carrer té aparadors molt kitsch,
no sé com una gàbia rosa pot moure desig.
Perquè vendran tants objectes fútils?
No veuen com en aquest món són del tot inútils?

El meu carrer té locals sospitosos,
segur que n'hi ha molts que són de mafiosos.
Entre guitarres de chikilicuatre i finestrals gòtics
deuen amagar-se la meitat dels narcòtics.

El meu carrer està dividit, en una part
els negocis nets: estafar és un art.
A l'altra part hi ha la frontera:
la dels nois que corren per robar-te la cartera.

El meu carrer em desvetlla a les nits
guiris ebris cantant a crits.
Un paradís a l'abast de la mà
emborratxar-te bé després de sopar.

El meu carrer és internacional
hi viu gent d'arreu, n'hi ha un del Nepal.

Però no som una comunitat
Em sabria greu decebre la Generalitat.