Això que fa que jo sigui tu i tu siguis tu, diria que és un idioma, que té la consistència del gas, i com a tal, que es transita. Imagino el tu i el jo com uns espais on s’hi mesclen altres perfums, com els desitjos (els teus i els que creus teus però no ho són) i els contes que narren els records. Aquests sí que són teus. A no ser que me’ls expliquis. Tota aquesta immatèria comuna de jos i tus, i records i desitjos (i teories) es tornen peces. Les peces que tu ets i que sóc jo, i que ja les ha jugat algú abans, altrament embogiríem. Trobar la narració de la mescla, o el poema, no és més que això, paraules juntes.

PD: paraules, però, que són benzina.

per/amb R.B.