dilluns, 25 d’octubre de 2010

ODISSEA NAVEGANT

Sembra'm al vent, lliga'm a les tempestes,
Himne d'Ulisses a la terra, Agustí Bartra



De port en port, estimes, marinera.
Com les barquetes, pesques a bombeta,
aventura negra i de llum estreta
t'encens les mitges, xarxes de fal·lera.

L'ormeig precari, de palangre i canya.
No és la bellesa, és la llum de quinqué
que brilla nits i guardes d'esquer.
El teu somriure com potes d'aranya.

Cicatrius d'abordatges i arracades
de tots els cossos que t'han fet la guerra.
De tants naufragis coneixes estels

que t'orienten a noves estades;
mentre has anat arrancant les arrels
has conquerit la vertadera terra.

2 comentaris:

Anònim ha dit...

arrencar arrels per conquerir terra, heus aquí la despresa inevitable: com deixar caure llast per enlairar-se. quin bon tancament, guapa. enhorabona!

Laura López.g

Anna Pantinat ha dit...

Gràcies!!
:-)